By Gemma Ruiz, JOURNALIST AND WRITER
Daniel Bramon Batlle was born in Banyoles, Spain, in 1976, but let’s meet him in 1983. It’s the year that the film Gandhi won eight Oscars, Kim Jong-un was born and Merce Rodoreda passed away. It was also the year that Reagan described the URSS as the empire of evil and that we couldn’t stop singing along to 99 Red Balloons—an irresistibly catchy song that, in truth, talked about the paranoia that the Cold War would send us blowing up right after those red balloons. But all this doesn’t really matter to our protagonist at this very moment. Daniel Bramon Batlle doesn’t yet know that all the news happening in the world will be the subject to which he will devote his life. He has no clue that he will become one of the best journalists of this country. In 1983, he is seven years old and one bright and cool day of September he sneaks into the workshop of Joan de Palau.
Per Gemma Ruiz, PERIODISTA I ESCRIPTORA
Daniel Bramon Batlle neix a Banyoles l'any 1976, però acompanyem-lo fins al 1983. És l'any dels vuit Oscar per Gandhi, l'any que neix Kim Jong-un i mor Mercè Rodoreda, l'any que Reagan defineix la URSS com l'Imperi del Mal i l'any que no vam parar de taral·lejar 99 red ballons -una cançó irresistiblement enganxosa que, en realitat, parlava de la paranoia que aquella guerra freda no arrenqués el bull d'un moment a l'altre i saltéssim tots pels aires al darrere dels globus vermells-. Però tot això preocupa ben poc, el nostre protagonista. Daniel Bramon Batlle encara no sap que el que passi al món serà la matèria a la que dedicarà la seva vida. Ni s'imagina que serà un dels millors periodistes d'aquest país. amalgama totes dues ànimes, que ben mirat en són una de sola.
El 1983 té set anys i un dia lluminós i fresc de setembre entra per primer cop al Taller Joan de Palau. I coneix l'artista. Però són els seus fills, Joan i Raimon, els que l'ensenyen a dibuixar i a convertir en formes les primeres gotes de color. Si fos avui, entre classe i classe, el nostre estudiant de pintura segur que s'enduria el mestre a algun cafè de la plaça i el faria parlar llargament i sense presses. Rere el pinzell de paisatgista s'hi amagava una biografia fascinant -un biberó que, després de la guerra, sobreviu pintant de tot: des de pòsters de cine a escenografies teatrals- i que el Daniel Bramon Batlle periodista no s'hauria perdut per res del món. Però ara ja té dotze anys i els sentits concentrats en el que li expliquen el germans Palau Juncà. Enrere queden les aquarel·les, els seus mestres han vist que té un talent poc comú per l'oli i ja li estan revelant tots els secrets: la composició, el color, la perspectiva. I així és com Daniel Bramon Batlle arriba a l'adolescència: amb tota la tècnica cruspida, dominada i a punt per fer-la espetegar. Li passa que ja ha pintat tants paisatges, tants retrats i tantes marines que un bon dia despenja un quadre seu: se'l mira, rumia, el gira d'esquena i agafa el pinzell. I comença a pintar com sempre acaben fent els més grans: fora pista. Rampells desbocats, abstractes i lliures li creen un altre quadre, al revers de la tela d'aquella fageda gairebé perfecta. Però allà quedaran, de cara a la paret. Perquè ara sí. Ara Daniel Bramon Batlle tria agafar un trencant i dir adéu a l'altre: a partir d'ara abocarà tota la creativitat en l'altra matèria de la seva vida. Als divuit anys ja ha fet seva la ràdio i als vint-i-un comença a fer seva la televisió. Primer el seu traç perfilarà els millors Telenotícies, després, els Serveis Informatius sencers. Hauran de passar dues dècades fins que el nostre cap de redacció, director d'especials i de nits electorals torni a posar-se la bata de pintura. Serà el dia que tornarà a entrar al taller del seu pare. Perquè, importantíssim, Daniel Bramon Batlle és fill de pintor de parets i de mestressa de botiga de pintures. L'olor d'esmalt, dissolvent i vernís és la seva magdalena de Proust. I és amb aquelles aromes al nas que descobreix intactes les brotxes, els corrons, els pots, els pinzells i les cubetes del pare. I és a dins d'aquell taller, amb aquella pau i aquells mateixos estris que van havien amanyagat les seves mans, que Daniel Bramon Batlle troba aliats per un nou camí de pintura. El que reprèn el fil d'aquell revers rere la fageda. El que teniu avui aquí. Va ser el periodista Ryszard Kapuściński qui va dir que els cínics no serveixen per aquest ofici, i va ser el pintor Joan de Palau qui va dir que per pintar s'havia d'estimar molt.
Contact
bramonbatlle@gmail.com / Phone: +34651385264
Passeig Sant joan, 6 BARCELONA
And he meets the artist. But it is his sons, Joan and Raimon, who will teach him to draw and transform the first drops of color into shapes. If it was today, in between classes, our art student would certainly take his tutor to a local cafe for a long relaxed conversation. Behind the brush of landscape-painter, he hides a fascinating biography—he spent the years after the Spanish Civil War painting about everything, from movie posters to theater set pieces—and the journalist Daniel Batlle Bramon would have never missed that story for the world. But he is now 12 years old and all his senses are focused on what the Palau Junca brothers are teaching him. Leaving watercolor behind, the masters have realized he has an unusual talent for oil painting and they spill their secrets: composition, color, perspective. And with all this knowledge, Daniel Bramon Batlle reaches adolescence: with the technique absorbed and ready to let it shine. After painting many landscapes, portraits and seascapes he finally picks one up: he looks at it, takes it in, flips it and finally grabs the brush. And he starts painting like many of the greatest do: off track. Gut felt strokes, abstract and free, that create another painting, on the reverse of the canvas with a nearly perfect beech tree. There it will remain. Facing the wall. Because the time has come. Now Daniel Bramon Batlle decides to move on and pour all his creativity on the other topic of his life. At 18, he has made a life on the radio and at 21 he is ready to conquer TV as well. First, his stroke would enhance the best news show only to take over the whole department soon after. It would take two decades to our Editor-in-Chief and Director of Breaking News Programs to pick up the brush again. It would be the day he sets a foot in his father’s workshop. On top of everything, Daniel Bramon Batlle is the son of a wall painter and a paint shop saleswoman. The smell of glaze, enamel and varnish is his Proustian madeleine. It’s with this scent in his nostrils that he discovers the brushes, paint rollers, pots of his father. And it’s in that same workshop, in its quietness, and with the very same tools he used, that Daniel Bramon Batlle finds an ally for his new path to painting. A journey that takes him to pick up where he left off, on the reverse of that beautiful beech. This is the artist you have here and now. It was the journalist Ryszard Kapuściński who once said that cynics can’t do this job and it was the artist Joan de Palau who said that painting is something that has to be loved. Danie Bramon Batlle fuses both souls that, really, are just one.